Los Angeles, Olimpíades de 1984. L’alemanya Josefa Idem, amb vint anys, guanya la medalla de bronze en la modalitat de kaiak juntament amb la seva companya Barbara Schuttpelz. Va apropar-se a conquerir la plata al mundial d’Hongria poc després. Més tard es confirmarien els seus èxits: dos nacionals, l’or olímpic de Sydney 2000, el seu matrimoni, dos fills i un compromís polític.

Aquelles trobades clandestines amb atletes de l’Alemanya de l’Est

Nascuda a Goch, en l’actual Alemanya Occidental, Josefa Idem descobrí la canoa als onze anys i mig per casualitat: “Estaven fent una demostració a l’escola de la meva germana i vaig provar-ho. Al principi queia a l’aigua; mantenir l’equilibri no era tan senzill, però era molt divertit i va continuar intentant-ho”.

Aviat van arribar les competicions internacionals, i als disset anys va participar en campionats del món. Allà va trobar-se amb els atletes de l’Alemanya de l’Est, un cara a cara que trobà impressionant i inquietant en el seu moment. “Recordo que no tenien permís per a parlar amb nosaltres, ni per a saludar-nos. Com si no existíssim.” Sobre els joves de l’Est existia un control molt fort. “En realitat, a ells també els hi venia de gust parlar amb nosaltres”, ens explica. “Organitzaven trobades secretes en les habitacions de l’Hotel. Amb algú vigilant i disposat a donar la veu d’alarma que calgués. Si els descobrien sabien que els vetarien i expulsarien de les competicions per sempre.” Però la curiositat mereixia el risc. La nostra canoista estava interessada en els entrenaments de l’Alemanya de l’Este, en anticipar les tècniques de la reunificació que aviat arribaria. “Feien servir mètodes d’entrenament d’avantguarda. La ciència aplicada a l’esport.” També parlavem de somnis, d’aspiracions, de la possibilitat per als atletes de l’Est d’abandonar l’Alemanya comunista. “Una hipòtesi que de tota manera també era difícil de materialitzar. Deixar la família no era fàcil. A més, era costum casar-se ben joves. El temps de dedicació a una disciplina esportiva abans de tenir descendència era limitat”.

Sentiment de culpabilitat quan vaig tornar a entrenar després de ser mare

Aviat es va perdre alguna cosa en l’equip alemany. Amb els mundials de Polònia el 1989 arriben dos bronzes en les competicions individuals; Josefa no sent la confiança del seu equip. És aleshores quan es trasllada a Itàlia juntament amb l’italià Guglielmo Guerrini, l’entrenador de voleibol que havia conegut a Praga un any abans. Seguir els entrenaments a Alemanya es torna cada vegada més difícil i problemàtic. Guglielmo no parla alemany, trajectes llargs per assistir a l’entrenament i les relacions insatisfactòries amb l’equip nacional alemany l’apropen progressivament a Itàlia. Al país de la bota troba un ambient més adequat a les seves exigències. Freqüenta el cercle canoista de Milà i des del 1988 Guerrini es converteix en el seu entrenador personal. El canvi d’equip es duu a terme: “Em va sorprendre molt quan em van concedir el permís per a competir a les fileres de l’equip italià”, i afegeix, “després vaig descobrir que dos campiones d’Alemanya de l’Est havien sol·licitat i obtingut el permís per a competir per Alemanya Oest”. Amb certa satisfacció conclou: “A Alemanya pensaven lliurar-se d’un bronze incòmode i dur dos ors, però al mundial del 1990 vaig arribar primera per Itàlia mentre Katrin Borchert, ex atleta de l’Alemanya de l’Est, va quedar tercera”.

És només el primer d’un seguit d’èxits impressionants. L’or de Sydney 2000 és el seu triomf més prestigiós de la trentena de medalles recollides entre Mundials, Europeus i Olimpíades. Resultats obtinguts també gràcies a entrenaments sofisticats i personalitzats: “Vam començar un estudi, per a adaptar-nos a la meva edat que canviava. El mèrit és del meu espòs”.

Esport polític

La novetat més important de la seva vida va arribar el 1995, quan va nàixer Janeck, el seu primer fill. “L’any abans havia disputat els mundials a Mèxic embarassada de deu setmanes i vaig aconseguir un tercer lloc. “Vaig tenir tants sentiments de culpa en reprendre els entenaments només 18 dies després del part!”, recorda Idem. “Estava molt confosa. Pensava en la meva mare, que estava sempre a casa”. Al final, aquesta campiona italiana ha seguit el seu camí sense renunciar mai als seus fills, Janek i Jona, que l’acompanyen en els seus desplaçaments. “Molts atletes deixen els seus fills a casa durant les grans competicions, però nosaltres volem tenir-los a prop.”

Al 2001 li proposen presentar-se a les eleccions municipals de Ravenna, la ciutat on viu. “Vaig assegurar-me que no fos un treball relacionat només amb la meva imatge.” I finalment, acceptà i resultà escollida i nomenada delegada municipal d’Esports. “A principis del 2006 no sabia si em tornarien a triar i havia pres una pausa també en les competicions.” Abandona la política i torna a concentrar-se en la canoa. “Vaig decidir tornar a competir: és el que millor sé fer, en vista dels mundials estivals d’Hongria”. Un cop va reprendre els entrenaments arriba el més difícil: un bronze en els campionats europeus i una plata en els Mundials d’Hongria al 2006. “Va ser grandiós. Després de setze mesos de pausa, dos fills i amb 42 anys, aconseguir obtenir aquest resultat era quasi impensable.” Idem no s’ha cansat encara. Es concentra ara en el seu proper repte: classificar-se per a les Olimpíades de Pekín 2008, les setenes per a ella.