Malparlades i irritables, les noies de barriada colpegen, trafiquen o fan xantatge. Roben a les seves companyes, fan de líders i conquereixen la cartellera: definitivament han estat les lolitas. El 2004, On the outs , de Lori Silverbush i Michael Skolnik, una pel·lícula americana, premiada als festivals de Sundance i Deauville obria el ball explicant el destí creuat de tres adolescents dels suburbis de Nova York, entre l’addicció al crack i el primer amor. No podem criticar res del clixé perquè les xifres no són producte del cinema: només en el conjunt del territori americà, el nombre de dones empresonades des de 1980 ha crescut més d’un 400%, un augment que representa el doble entre els homes.

A Europa, el sexe dèbil sembla encara més violent. Prinzessin (Princeses), el primer llargmetratge de la directora alemanya Birgit Grosskopf , de 34 anys, és cru i sense esperança: les seves princeses de l’asfalt erren per una ciutat desballestada mentre que una de les noies ha d’anar a la presó. Cigarretes i whisky sobre un fons d’immigració desencantada a Alemanya. Després de la presentació de l’obra a París aquest octubre en el marc del festival de pel·lícules francoalemanyes, Grosskopf va declarar que s’havia inspirat en “les famoses bandes americanes de noies de guetos que avui trobem per tota Europa”.

Més optimista, Bigas Lunas , de 60 anys, el català provocador, autor de la pel·lícula Jamon, Jamon , va presentar la seva última obra del 2006 Yo soy la Juani, el recorregut d’una explosiva “espanyola del segle XXI que, lluny de ser la víctima del petit mascle ibèric, decideix d’una vegada per totes que vol controlar la seva vida”. En una entrevista amb el diari El País, Lunas va afirmar que “volia representar el glamour, la modernitat i el potencial dels barris”. Les “ties” no han acabat la seva contribució al setè art.