En sortir d’un ascensor ple de llum, els gasos de les substàncies químiques ens fan pessigolles al nas. Arribem al centre d’investigació genètica de la Universitat d’Utrecht . El catedràtic en investigació genètica Ronald Plasterk ens dóna la benvinguda al laboratori. A primer cop d’ull, sembla un home bastant seriós, però les camises de colors llampants i les caricatures polítiques penjades a les parets del seu despatx indiquen un bon sentit de l’humor. Activista polític, columnista, científic i crític del model europeu, Ronald Plasterk ens sorprèn per la seva versatilitat.

Estrella televisiva

Per al professor Plasterk la política i la ciència no han deixat mai d’estar vinculades. Van ser les contribucions al debat estudiantil al voltant de l’ADN i de les cèl·lules mare les que el van portar als mitjans de comunicació. Ara escriu una columna al diari holandès De Volkskrant i cada quinze dies comenta l’actualitat política en un programa de debat a la televisió. Però es manté lluny de l’aura televisiva: “si passes un parell de minuts a la televisió cada dues setmanes, la gent es creu que vius al plató”, ens diu amb to bromista.

Les seves primeres experiències en el món periodístic es remunten als dies d’estudiant a la Universitat de Leiden, on acostumava a llegir sobre biologia i escrivia al diari de la universitat. “Vaig començar a interessar-me per la política amb els debats públics sobre l’ADN, les cèl·lules mare i la Dolly . Al principi, escrivia columnes sobre aquests temes. Però no es pot escriure sobre la mateixa ovella cada mes, així que vaig començar a interessar-me per altres àmbits. L’ètica de la ciència es relaciona, d’alguna manera, amb la política”, reflexiona en veu alta. “Mai vaig aspirar a tenir tant èxit, però els meus arguments polítics van despertar interès i ara estic escrivint el programa electoral del partit laborista holandès per a les pròximes eleccions”.

Crític tenaç del model europeu

Mentre era estudiant, el jove Ronald ja feia contribucions al debat. Tot i així, no va ser fins que va viatjar als Estats Units per completar els estudis de postdoctorat que va esdevenir realment crític amb l’educació científica universitària a Europa. Es va quedar impressionat per l’eficàcia i l’avantguàrdia de la recerca biològica de l’Institut californià de tecnologia a Pasadena. “Caldria reformar tot el sistema científic de la Unió Europea . El finançament no és transparent, ja que les beques no s’atorguen en funció dels mèrits, ni de la qualitat del projecte de recerca. Sempre apareixen objectius secundaris, no es tracta només de ciència. Fomenten la investigació amb finalitats comercials o per ajudar les regions europees en vies de desenvolupament i coses per l’estil. Però hauria d’existir un únic objectiu: finançar els millors científics d’Europa”, es queixa Plasterk.

“El sistema europeu es troba fossilitzat”. Es compon d’un rígid sistema burocràtic a on hi ha un catedràtic, que està per sobre d’un professor associat, el qual dirigeix els experiments i als estudiants de doctorat que al seu torn imparteixen classes a estudiants universitaris. A la ciència anglosaxona aquesta estructura és inaudita, allà tothom “forma part del grup”. I també funciona.

Europa a remolc dels EUA

“El sistema europeu no presenta cap indici de millora”, persevera. Cap al 1900, la major part dels científics que guanyaven el premi Novel eren europeus; avui en dia, gairebé tots són americans”. Per al professor Plasterk, les raons per a aquesta evolució són bastant clares: els europeus estan massa lligats a la seva terra. “Als Estats Units, algú que hagi nascut a Montana i sigui bo, no s’hi queda, se’n va a la costa oest i es treu el doctorat. A Europa, els bons potser marxen durant un any però després tornen per treballar a prop de casa”.

Un altre problema del sistema europeu és la descentralització: no hi ha un veritable centre d’excel·lència. “Tothom vol imitar el model d’Oxford”, diu Plasterk. Però, segons l’investigador, la ciència evoluciona seguint la teoria del caos i els processos d’agregació espontània i d’autoregulació. “Un cop has reunit tres genis de la ciència, el quart decidirà unir-s’hi també i és llavors quan, per raons que ningú no pot planejar ni controlar, es crea un grup de científics compacte. Per què és tan reconeguda Cambridge dins del món les ciències? Quan jo hi era, crec que teníem 5 científics amb el premi Novel en el mateix edifici”, recorda.

Plasterk admet que les barreres lingüístiques també expliquen l’escàs rendiment científic a Europa. “Conec molts catedràtics francesos que no són capaços d’explicar la seva feina en anglès, la llengua de la ciència”. Pel que es veu, no ajuda que es tradueixin a 20 llengües europees milions de pàgines d’informes científics. “El principal problema és cultural. El llenguatge es tant un fre per al progrés científic dins de la UE com un entrebanc per a la integració europea a nivell més ampli. El que passa és que no hi ha cap identitat europea comuna, ja que no parlem la mateixa llengua. No existeix cap sistema de debat públic”.

En col·aboració amb Thamar Zijlstra, de la redacció d’Amsterdam